JARDINS DE PAPER

La construcció dels jardins del Castell de Peralada la podem emmarcar dins la represa de l’art de la jardineria durant el segle XIX a Catalunya, quan les famílies burgeses o les terratinents benestants decideixen enaltir les seves llars iniciant aquests espais amb la incorporació de varietats d’arbres i plantes.

Va ser, doncs, ara farà cent quaranta anys, quan D. Antoni de Rocabertí, comte de Peralada, i D. Tomàs de Rocabertí, comte de Savallà, en instal·lar-se a Peralada iniciaren tot un seguit de reformes fonamentades en la seva formació i relacions amb la capital francesa i en els seus vincles amb l’illa de Mallorca. A les millores dutes a terme a l’interior del Castell i al Convent del Carme, es sumaren les destinades a embellir el seu entorn i així, igual que tot castell francès gaudia d’un gran parc o jardí, els dos germans decidiren dignifi car el de Peralada à la façon française integrant el terreny colindant anomenat Lo Bosch del Comte amb l’oportú arranjament i ajardinament. L’encàrrec es va fer a un dels més reputats dissenyadors de jardins resident a París, François Duvillers (1807-1881), ”Architecte paysagiste dessinateur de parcs et jardins” tal com ell mateix s’intitula, quan té 70 anys, i és probablement a causa de l’edat (moriria al cap de quatre anys) que no s’atansa a Peralada, però manté una constant comunicació amb el comte don Antoni.

En els jardins de Peralada s’incorpora la tipologia que seguia el model de Le Nôtre –jardí geomètric francès dels castells de Versalles o Chantilly– que s’observa en els parterres de les parts sud i oest més properes al Castell i, l’estructura tipològica del jardí paisatgístic anglès, de formes sinuoses, s’implanta a la resta del jardí.

En el seu origen, l’extensió dels jardins fou de 3 hectàrees i 38 àrees ( 33.800 m2), i segons la llegenda adjunta hi hauria d’haver fi ns a 63 zones diferenciades, entre les quals s’esmenten l’Avenue des orangers, els Chemins vicinaux, el Laberynthe, el Tir au pigeon, el Jeu de cricket, l’Habitation du jardinier, el Gymnase, el Kiosque de Pinus Pinea, etc., encara que no totes s’executaren. La vegetació que Duvillers incorpora és rica i variada, tant pel que fa a fruiters productius com a plantes i arbres ornamentals amb espècies que ha vist ben aclimatades a indrets de latituds similars com Còrsega o Mònaco i d’altres d’exòtiques pròpies de països orientals, arribant a les 158 varietats.

Els anys no passen debades, i tant la distribució de l’espai com les espècies que avui conformen els jardins han sofert modificacions; les unes realitzades voluntàriament responent a qüestions estètiques o pragmàtiques, primerament pels nous propietaris i descendents dels comtes en la primera dècada del segle XX, més endavant, als anys 30, per Miquel Mateu, o en èpoques més recents als anys 90, mentre que les altres han estat fruit dels avatars climatològics. Així, per exemple, sabem que “l’any de la fred” (1956), matà gairebé tots els eucaliptus i molts dels tarongers.

A la present exposició el visitant podrà contemplar documents com els plànols originals; part de l’epistolari de François Duvillers amb Antoni de Rocabertí custodiat a l’Arxiu del Regne de Mallorca; els àlbums impresos a l’Escola de Palaci “Catálogo de Plantas del Parque del Conde de Peralada” i “Catálogo de frutales del Conde de Peralada”, o la monografia de François Duvillers “Les Parcs et jardins” (1878), que incorpora el plànol de Peralada, així com alguns estris d’època, com la campana-hivernacle. També tindrà ocasió de veure un interessant material complementari, amb una nodrida representació de bibliografia adquirida pels comtes: a les subscripcions a revistes d’època s’hi afegeixen llibres d’horticultura, jardineria, mobiliari rústic i monografi es de botànics coetanis que treballaren a les Illes Balears, a Catalunya i a la resta de la península.

Inés Padrosa Gorgot

Bibliotecària