HISTÒRIA

Peralada és una vila documentada arqueològicament des del segle VI a.C. La història de l’actual Castell de Peralada s’inicia l’any 1285, quan durant una guerra contra França el primer castell dels vescomtes de Peralada va quedar destruït. Els vescomtes, enlloc de restaurar-lo, decideixen construir-ne un de nou fora de la muralla, i això evita les limitacions d’espai.

Ells són propietaris de les terres que ocupa l’actual museu, i decideixen cedir-les a uns frares carmelites per a que hi facin el seu convent. L’única condició és una clàusula de reversió firmada el 1293, que permetrà als vescomtes recuperar el solar, si els frares abandonen el convent.

La història segueix així el seu curs fins l’any 1835, quan amb la desamortització de Mendizábal els frares marxen de Peralada. El convent queda abandonat fins que el 1854-1855 els comtes fan efectiu el document de reversió i recuperen la propietat. En la dècada de 1870 els tres últims germans de la família comtal decideixen tornar de París (on tenien fixada la seva residència principal) i instal·lar-se a Peralada, ja que aquest és el lloc que els dóna el seu títol més antic, el de Comtes de Peralada (des de 1599, ja que fins aleshores havien estat vescomtes).

En arribar es troben amb un castell medieval, entre militar i casalot, que no té res a veure amb els palaus francesos on estan acostumats a viure, així que decideixen convertir el vell castell en un Palau a la moda francesa, dotar-lo d’algunes comoditats com aigua corrent i llum de gas i construir el parc, encarregat a Duvillers, que firma el projecte el 30 d’abril de 1877. A l’actual museu hi instal·len una escola gratuïta per als nens del poble; és una escola de cultura general, oficis artístics i música, en la que un dels comtes hi fa també de professor.

En morir els tres germans, els tres sense descendència, la propietat de Peralada passa al Marquès de la Torre, que utilitza el castell només com a casa d’estiueig. Això provocarà que totes les activitats culturals que duien a terme els comtes es perdessin o rebaixessin notablement.

En morir el Marquès de la Torre l’any 1923, el castell es posa a la venda i compra tot el conjunt Miquel Mateu i Pla, que en aquell moment tenia 25 anys. Mateu era un important industrial de Barcelona. El seu pare era col·leccionista i ell també havia començat algunes col·leccions, però després de la compra del castell, tenia tot l’espai necessari per a ubicar qualsevol col·lecció que volgués fer. De fet totes les col·leccions que s’exhibeixen en el museu estan fetes pel Sr. Mateu, llevat d’una excepció, la col·lecció lapidària col·locada en el claustre i els capitells que sostenen els altars de l’església.

Arran de la mort d’en Miquel Mateu l’any 1972 varen ser la seva filla Carmen Mateu i el seu gendre Artur Suqué qui es feren càrrec de la gestió i conservació del patrimonio. Actualment, són els seus descendents, Isabel, Javier i Miguel, els hereus d’una història i d’unes col.leccions artístiques internacionalment reconegudes.

L’EDIFICI

Bona part de les col·leccions d’accés públic s’exhibeixen al Museu del Castell, instal·lat en el convent del Carme. Aquest fou el segon convent que els frares carmelites calçats varen tenir a Peralada. “El Carme Vell” estava situat en un lloc indeterminat, a uns cent metres cap a l’est de la població.

L’actual convent es construí a partir de mitjans del segle XIV, en un solar annex al segon recinte de la muralla, de cap al 1300, que els Comtes de Peralada havien cedit als frares. Aquest convent comunicava amb el barri jueu (“call”) i en certa manera el regulava, ja que l’obertura de la porta del call es realitzava a partir del toc del campanar carmelita i, a més, una sortida –per la portalada- del call a l’exterior de la muralla era annexa al convent, des d’on es controlaria el tancament nocturn.

El monestir carmelita fou afectat per la desamortització de Mendizábal (1834-1835); poc després, els Comtes de Peralada van recuperar la propietat fent valdre una clàusula de reversió especificada en la donació i l’incorporaren al castell, construint un pont neoclàssic sobre la carretera i deixant així unides en una sola les dues propietats.

L’arquitectura del convent del Carme respon fonamentalment a dos períodes. El primer és l’original de la construcció, de mitjans i segona meitat del segle XIV. L’altre és de finals del segle XIX, moment en què els darrers Comtes de Peralada el convertiren en una escola per a nens (les aules estaven situades en el que avui és el museu del vidre) i biblioteca. L’acció dels comtes fou dràstica: destruïren totes les edificacions no originals, fruit de les reformes barroques que els frares havien fet mentre ocuparen el convent, i construïren de nou un edifici uniforme de referència gòtica.